Llibre dels Quatre Senyals (2 tomos )
Nuevo
217,80 €
Descripción
Autor
El Llibre dels Quatre Senyals és un text jurídic imprès per primera vegada el 1634 que fins ara no ha estat objecte d’un estudi aprofundit que posi en valor el seu significat dins de la història del dret català. El Llibre dels Quatre Senyals reflecteix l’estructura orgànica i el funcionament de la Generalitat, la qual és una de les creacions del dret històric imprescindibles de conèixer per entendre la història política i institucional de Catalunya des del segle XIV fins a principis del segle XVIII. A més a més, la Diputació del General o Generalitat, com a institució pública, és un referent destacat de l’autogovern que ha estat vindicat pels catalans fins als nostres dies. A l’època medieval, l’apropament del jurista lletrat al fenomen polític i la construcció de les seves doctrines es fan bàsicament amb un instrument conceptual cabdal: la figura jurídica de la jurisdicció.
La potestat pública dotada de competències en els àmbits de la creació, de l’aplicació i de la interpretació del dret servirà com a eina legitimadora que, a les mans del seu titular, permetrà l’organització social ordenada de les comunitats senyorials, municipals i general de Catalunya, i també de les comunitats universals de l’Església i de l’Imperi. Per aquesta raó, l’ordenament jurídic de Catalunya durant aquest període (ss. XIV-XVIII) es caracteritza pel pluralisme i l’obertura del seu sistema de fonts.
Aquestes característiques del dret català faran molt difícil el camí vers l’absolutisme iniciat per la monarquia universal hispànica dels Habsburg, la qual es caracteritzava, des del regnat de Felip I de la Corona d’Aragó i II de la Corona de Castella, perquè era força centralitzada, profundament catòlica i, amb tot, clarament composta.
Catalunya era una peça d’aquesta monarquia composta i el Llibre dels Quatre Senyals aplegava disposicions normatives que configuraven i protegien la potestat pública de la Diputació del General. Els capítols de Cort i altra normativa del General definien, regulaven i desenvolupaven la seva jurisdicció privativa i suprema derivada d’un monarca que l’havia extret de la seva summa potestat per abdicar-la «en els Deputats elegidors en la present Cort [1413], si seran triennals, è a lurs succeydors triennals generalment».
Cal tenir en compte, però, que aquesta constitució política de Catalunya era incompatible amb la noció de sobirania com a jurisdicció que no admetia límits: ni de comunitats universals (Església/Imperi) ni de comunitats generals (el General de Catalunya) ni, molt menys, de comunitats locals (universitats i barons).
On hi havia un monarca sobirà no es donava tan sols una coordinació de jurisdiccions sinó que s’imposava la subordinació incondicional de totes les potestats públiques al Rei: única font del poder temporal legítim, únic titular de potestat suprema i, per tant, font immediata de tota jurisdicció temporal.
La història política i institucional de Catalunya anava, però, per altres camins historicistes que es basaven en els principis tradicionals de l’imperi del dret, que regia l’actuació de totes les potestats públiques, i en el del pactisme jurídic entre el Rei i la Cort, per tal de constituir la llei general de Catalunya.
Les Corts Generals i la Diputació del General eren les institucions que, en constant equilibri dinàmic amb el monarca, integraven i condicionaven l’organització política pactista del Principat en el seu nivell superior. La normativa orgànica que regulava la constitució i el funcionament de les Corts i de la Diputació la trobem, respectivament, en el dret parlamentari català i en el dret del General de Catalunya, del qual el Llibre dels Quatre Senyals és una manifestació cabdal.
La potestat pública dotada de competències en els àmbits de la creació, de l’aplicació i de la interpretació del dret servirà com a eina legitimadora que, a les mans del seu titular, permetrà l’organització social ordenada de les comunitats senyorials, municipals i general de Catalunya, i també de les comunitats universals de l’Església i de l’Imperi. Per aquesta raó, l’ordenament jurídic de Catalunya durant aquest període (ss. XIV-XVIII) es caracteritza pel pluralisme i l’obertura del seu sistema de fonts.
Aquestes característiques del dret català faran molt difícil el camí vers l’absolutisme iniciat per la monarquia universal hispànica dels Habsburg, la qual es caracteritzava, des del regnat de Felip I de la Corona d’Aragó i II de la Corona de Castella, perquè era força centralitzada, profundament catòlica i, amb tot, clarament composta.
Catalunya era una peça d’aquesta monarquia composta i el Llibre dels Quatre Senyals aplegava disposicions normatives que configuraven i protegien la potestat pública de la Diputació del General. Els capítols de Cort i altra normativa del General definien, regulaven i desenvolupaven la seva jurisdicció privativa i suprema derivada d’un monarca que l’havia extret de la seva summa potestat per abdicar-la «en els Deputats elegidors en la present Cort [1413], si seran triennals, è a lurs succeydors triennals generalment».
Cal tenir en compte, però, que aquesta constitució política de Catalunya era incompatible amb la noció de sobirania com a jurisdicció que no admetia límits: ni de comunitats universals (Església/Imperi) ni de comunitats generals (el General de Catalunya) ni, molt menys, de comunitats locals (universitats i barons).
On hi havia un monarca sobirà no es donava tan sols una coordinació de jurisdiccions sinó que s’imposava la subordinació incondicional de totes les potestats públiques al Rei: única font del poder temporal legítim, únic titular de potestat suprema i, per tant, font immediata de tota jurisdicció temporal.
La història política i institucional de Catalunya anava, però, per altres camins historicistes que es basaven en els principis tradicionals de l’imperi del dret, que regia l’actuació de totes les potestats públiques, i en el del pactisme jurídic entre el Rei i la Cort, per tal de constituir la llei general de Catalunya.
Les Corts Generals i la Diputació del General eren les institucions que, en constant equilibri dinàmic amb el monarca, integraven i condicionaven l’organització política pactista del Principat en el seu nivell superior. La normativa orgànica que regulava la constitució i el funcionament de les Corts i de la Diputació la trobem, respectivament, en el dret parlamentari català i en el dret del General de Catalunya, del qual el Llibre dels Quatre Senyals és una manifestació cabdal.